Plataforma del Poble

Comencen les obres de reforma –de metamorfosi, més aviat– de la plaça del Poble d’Andorra la Vella. En set mesos, diuen, l’hauran transformada, i esperem que es noti. Deu haver-li un consens general a constatar que aquesta plaça no és ben bé una plaça, sinó més aviat una plataforma, com aquelles per treure petroli que hi ha al mar del Nord. Les places mediterrànies solen ser espais tancats, limitats per arquitectura, definits i amables, no pas aquella esplanada antipàtica, batuda pel vent de port a l’hivern i rostida pel sol a l’estiu, que sembla més pròpia d’una república exsoviètica transuràlica que no pas de la capital del Pirineu, que se suposa ha de ser ciutat festiva i moderadament meridional. Hom pot dir, amb certa raó, que el grandiós teló de les muntanyes subsbitueix amb nota l’absència d’edificis, però no és ben bé el mateix. A les places s’hi fa vida, són el centre de l’activitat social de la comunitat. Fins fa quatre dies, la plaça de la vila d’Andorra –avui la Príncep Benlloch– era una plaça amb tots els ets i uts: s’hi ballava el contrapàs per la festa major, s’hi llegien les sentències capitals i, quan s’esqueia, s’hi construïen les forques (al costat de la rectoria) on s’ajusticiaven els criminals. Per fortuna, tot això de les sentències i els patíbuls són cosa del passat, però fa temps que no hi ha cap plaça digna d’aquest nom: sense trànsit continu, sense obstacles botànics (com la magnòlia postissa que hi ha davant de casa Guillemó), amb terrasses tranquil·les. Ara, que ja veurem com queda, perquè miracles, a Lurdes.