‘Aerea mediocritas’

Per sort o per desgràcia, la nostra memòria col·lectiva és curta. Sospito que és per sort, més aviat, perquè recordar massa equivaldria a viure presoner del passat. Però tenir perspectiva i poder mirar pel retrovisor està bé. Farà uns quatre anys, just després de la pandèmia, el gran debat nacional no era l’acord d’associació –en ple procés negociador–, ni la crisi de l’habitatge, que tot just es començava a manifestar. El que preocupava tothom llavors era la viabilitat de l’aeroport a Grau Roig, que ens desencapsularia i ens alliberaria de l’esclavitud de les connexions terrestres amb l’exterior per l’RN-20 i l’N-145, susceptibles de talls per interessos geopolítics o per imponderables climàtics. Fins i tot s’havia parlat que constructores xineses podrien fer l’obra amb diligència asiàtica. Fins que un informe sobre la inviabilitat tècnica del projecte el va condemnar. Des de llavors, no n’ha cantat ni gall ni gallina. Mentrestant, ens conformem amb el succedani, l’aeroportet d’Ensiura, oficialment Andorra-la Seu. Ara tenim les dades d’operacions de l’any passat: 5.396, que van transportar 16.188 usuaris. Fetes les divisions, surten a tres passatgers per operació. Turisme d’avioneta, vaja, malgrat les línies regulars a Madrid i Palma que han anat operant a empentes i rodolons. Tot plegat no és per estar-ne especialment orgullosos, però tampoc per desesperar-nos ni llençar la gorra al foc: és la justa mesura, el discret encant de la mediocritat aeroportuària. És així, de moment. Els xinesos sempre hi seran a temps.