Gaudir

Dissabte van concedir els Gaudí. El premi a la millor direcció artística se’l va endur Laia Ateca, que el va dedicar a les seves dues àvies i a l’amor, i que per molts anys. El 2020 ja l’havia guanyat Sylvia Steinbrecht, també a la direcció artística, i Roger Casamajor el va rebre el 2011 pel paper a Pa negre. Molt bé. Andorra ensenya la poteta a la cinematografia catalana –on cada vegada, per cert, cada vegada es fan menys produccions en català. Precisament aquesta edició hi ha hagut polseguera amb alguns dels discursos pronunciats, com el del guionista de Casa en flames, Eduard Sola, que ha reivindicat l’orgull xarnego. És curiós com des de fa uns anys ha ressucitat aquesta paraula, que es fa servir per contraposar-la a la burgesia catalanoparlant, la de casa a la Costa Brava i barquito. Molta gent s’ha escandalitzat per aquesta simplificació, perquè de pobres i emigrants també n’hi ha hagut aquí, tota la vida. Andorra, sense anar més lluny –i encara que es vulgui oblidar– era un país pobre, del qual se n’anava la gent empesa per la misèria, quan marxava a fer parets de pedra seca a les Garrigues, a treballar a les mines de talc de Luzenac o a la verema a Besiers. Tot ha canviat molt. S’ha girat la truita. I això potser valdria la pena explicar-ho amb el llenguatge del cinema. Sí, divendres van passar per TV3 El fred que crema, producció notable, però que insisteix una vegada més en el mite dels passadors i l’Andorra atàvica, i potser valdria la pena explorar nous temes. Hi ha tantes històries, i tant de talent per explicar-les! Productors andorrans, si sou aquí, manifesteu-vos.