Camí de Castanyes

Demà al migdia acomiadarem Joan Planes a Sant Vicenç d’Estamariu, l’església amb els fabulosos frescos romànics que va contribuir a restaurar. Es fa difícil parlar d’ell en un espai tan reduït, perquè era una persona tan oceànica i amb una vida tan intensa que qualsevol intent de condensar-la està condemnat al fracàs. El petit dels vuit germans de cal Sovei, va estudiar al seminari de la Seu, gairebé per ordre del bisbe Iglésias, a qui es va trobar anant cap a la Seu. Amb un gran bagatge humanístic, va baixar a estudiar enginyeria a Barcelona. La trajectòria en el món de l’empresa va ser fulgurant: des d’un modest taller mecànic al Poble Nou va construir, pas a pas, la primera empresa del sector de la piscina del món. Fins aquí la història d’èxit. Però el Joan va saber anar molt més enllà. Era un veritable filantrop, una paraula que era ens sembla d’una altra època. Un visionari, una ment d’una lucidesa gairebé sobrenatural, capaç de llegir la vida i el món amb una precisió esborronadora. Els darrers anys els va dedicar a les causes més nobles: des de la Fundació Planes Corts va dissenyar un projecte innovador de desenvolupament rural, fonamentat en l’ús racional dels recursos propis i en l’emprenedoria local, des d’Estamariu com a pol experimental i cap al món rural de muntanya. Els que el van conèixer diuen –i tenen tota la raó– que amb un Joan Planes a cada poble, a cada vall, el Pirineu seria un lloc encara més fabulós on viure. Demà li direm a reveure, i també que serem dignes del seu exemple.