Els nous andorrans

Estadística ens diu que l’any passat es van incorporar a la plena andorranitat nou-cents vuitanta-sis ciutadans, comptant totes les casuístiques possibles per les quals es pot accedir: per naixement, per naturalització després d’un munt d’anys de residència, de bragueta i, per a sis privilegiats, sis, “per altres motius”, que no sabem quins poden ser. A aquest miler de valents, a més del document en si (amb totes les pàgines virginals, a l’espera de segells d’entrada i de visats, protegit amb tota la faramalla biomètrica) se’ls hauria de donar una medalla, o un diploma, o fer-los alguna mena de reconeixement públic. No és fàcil, fer-se andorrà, avui dia, malgrat que encara mantingui una mica l’aura de l’exclusivitat que tantes fantasies despertava temps enrere. Però ara tot són mals averanys, presagis funestos d’un futur incert. Hi haurà feina, per a tots? Hi cabran? Hauran d’anar a viure a Oliana o a Martinet, en un trist exili habitacional? A més de la medalla i del diploma, potser estaria bé dedicar una felicitació extra als que se’n fan i, complint el que la llei disposa, han renunciat de manera conscient i conseqüent a la nacionalitat prèvia. Que han deixat de ser espanyols, o francesos, o portuguesos, o marroquins, o de ser ciutadans de països exòtics i remots, per quedar-se amb un únic passaport. Sí, sempre hi haurà funcionaris maliciosos que els diran, amb la boca petita i amb cants de sirena, que no passa res, que sempre poden tornar a demanar el retorn a la casa del pare i així, oh meravella, tindran dos salconduits pel preu d’un. Però això no passa mai, oi que no?