Les molletes

Això abans no passava. Podies ser un perfecte energumen, un tabalot, un maleducat, un imprudent, un bocamoll de bar i, més enllà del teu entorn immediat, ningú no se n’adonava. És més: les podies dir de l’alçada d’un campanar i, en qüestió de dies, tot allò s’ho enduia el vent i aquí pau i després glòria. Qui no ha tingut un mal moment a la vida, una època complicada o confusa? Però amb les xarxes el gir ha estat copernicà. Tot el que penses, el que opines, tot el que manifestes o insinues queda gravat i sotmès a l’escrutini públic. És voluntari, a més: a ningú no l’obliguen a dir què pensa sobre religió, o sobre qualsevol de les minories sensibles, o sobre política. Però vas i ho dius, ho escrius, et posiciones sense filtres i ets conscient que allò, si no ho esborres (o t’ho esborren) quedarà a l’èter per sempre, com un gravat iber, com una inscripció romana, com un pergamí medieval o com un llibre en una biblioteca. Tots deixem un rastre digital: les molletes de pa del conte. I arriba un dia, com li ha passat a l’actriu Karla Sofia Gascón, que algú s’entreté a mirar el cubell de les escombraries, i apareix una mina: tot de tuits contra negres, musulmans, Pedro Sánchez, els Oscars, xinesos, coreans i (oh, sorpresa!) catalans, i etcètera. Vaja, una persona amb una certa projecció pública (o un mínim d’ambició de tenir-la) hauria de ser prou prudent per controlar aquesta manera d’exposar-se, o, si no pots estar-te’n, fer-ho amb subtilesa. Ara ja no el guanyarà, però si mai li donessin l’Oscar a la millor actriu, hauríem de veure què explica al discurs de gràcies per aquest somni.