La granota

Nostradamus, el segle XVI, ja ens ho va predir: l’any 2036 a Andorra hi hauran entaforades a les Valls Neutres més de cent mil ànimes. És el mateix que ens diuen les projeccions del departament d’Estadística més moderades (les no tan moderades parlen de cent set mil, que no està gens malament). Tant és que no hi càpiguen a les carreteres ja col·lapsades, ni que molts dels nous o vells habitants no tinguin o no puguin pagar un lloc digne on viure (o, com diuen tan gràficament els anglòfons, un pot on pixar), o que el sistema sanitari i la seguretat, tan modèlics i del que tan orgullosos estem, se’n ressentiran i els tibaran les costures i haurem de pregar perquè no rebentin. El més preocupant de tot plegat és que sembla que és cosa del destí, fatal, definit, inevitable, ja sigui amb acord d’associació o sense, aquesta variable és igual. Com si sorgissin per generació espontània, com si fossin rovellons al bosc. El que és curiós és que cada pocs mesos ens ho van recordant, perquè després no diguem que no ens ho havien advertit. Que ens n’anem fent a la idea, vaja, que anem cap a aquest escenari preocupant i incert tant si vols com si no ho vols. Recorda massa el cas de la síndrome de la granota. Si la tires en un pot amb aigua bullent saltarà de seguida i no li passarà res. Però en un pot amb aigua freda, que es va escalfant de mica en mica, no se n’adonarà fins que sigui massa tard. Els biòlegs diuen que no: que una granota saltarà així que noti que l’aigua està massa calenta, abans no s’escaldi. A veure si és veritat.