Doneu-me un aranzel

Doneu-me una punt de recolzament i mouré el món, va dir Arquímedes de Siracusa, en una aposta de bar, fa vint-i-tres segles. I prou n’hauria estat capaç, perquè els principis de la mecànica de les palanques són ferms i d’aplicació universal. Però ara ja no és tan important, la força bruta. Després de la Segona Guerra Mundial, les superpotències es miraven de reüll i anaven acumulant arsenal nuclear, no fos cas que el contrincant se’ls avancés. Com en el famós acudit del dentista, tot es basava en la premissa que no ens farem mal, oi que no, doctor? Faríem bé d’estar alerta i no pensar que ha desaparegut el risc que tot se’n vagi a fer punyetes amb una hecatombe atòmica. Però ara la guerra freda (amb l’esclat de punts calents de tant en tant) que fa tantes dècades que es disputa té una altra capa: la guerra comercial. Ara no té gaire sentit amenaçar-nos amb una pluja de míssils balístics intercontinentals, que, per altra banda, destruiria fàbriques i tindria assegurada una resposta immediata, sinó que si no fas el que el president Trump vol que facis, t’endinya uns aranzels del vint-i-cinc per cent d’un dia a l’altre i ja veuràs tu com riurem si no passes per l’adreçador. Els andorrans saben bé quin és el pa que s’hi dona, en matèria duanera, i els equilibris històrics que van haver de fer per garantir la viabilitat d’una economia sempre al límit de l’abisme. Doneu-me, doncs, un aranzel i mouré el món (cap allà on em roti).