Els foragitats

“Madrid demana canvis ens els foragitaments i les expulsions”. Segons diuen els papers, semblaria que no els agrada el procediment per expulsar indocumentats o il·legals fora del país per retornar-los a Espanya gent que, no ho oblidem, no han sortit d’un forat al circ de Pessons sinó que per arribar a Andorra abans han hagut de passar necessàriament per territori espanyol –o francès i travessar la frontera–. Que ens hem d’harmonitzar amb les lleis d’Europa, ens agradi o no, vaja, encara que no se signi l’acord d’associació. Sempre va bé recordar episodis de la història, documentats i comprovables. A mitjan segle XIX, hi havia a Andorra un munt de refugiats d’ideologia i pràctica carlina. Les autoritats liberals espanyoles van nomenar un militar –Fidel Periu, àlies el Quatre Ulls– per perseguir-los. Periu es va instal·lar a Andorra i, tot i que els homes del Ros d’Eroles el van segrestar a Canillo el 1834 mentre inspeccionava una borda sospitosa, quan el van alliberar va forçar la signatura, amb el Consell General, de l’Edicte d’Abstenció, on limitava l’armament dels andorrans, qüestionava el dret d’asil i va suposar de fet el bloqueig de la frontera, formidable i infal·lible mecanisme de pressió. El successor de Periu, Bonifacio Ulrich, el cèlebre coronel suís que va treure el nas a la visura de divendres,va fer ampliar l’edicte set anys més tard per permetre que les tropes de la reina entressin a buscar carlins, a canvi d’aixecar les restriccions frontereres. I va copiar el Manual digest d’amagat, a més.