Ja tenim multifuncional

Tia tenim multifuncional –o sembla que ja s’ha desbloquejat. El nom és una mica trist. Multifuncional evoca la navalles suïsses, amb tot d’accessoris, o la qualitat de persones que tenen capacitats diverses i insòlites. També, sí, serveix per definir un espai d’aquells que serveixen per a qualsevol cosa però, a l’hora de la veritat, no saps ben bé quin és el seu propòsit principal. Un espai multitasking, diríem, o un calaix de sastre, quan hi havia sastres. O el taulell del vell Mills, allà on portàvem a reparar les bicicletes, que estava ple de caragols, visos, vàlvules, eines, en un caos total, però on trobava tot el que necessitava sense vacil·lacions. Però bé, ja és això. Que serveixi per al que convingui, vaja. Que sigui un edifici prefabricat també és una bona cosa, si ha de sortir més bé de preu. No es tracta de fer l’Òpera de Sydney, tampoc. Només que no sigui lleig i faci mal als ulls ja serà un gran què. No cal que tingui un frontal amb columnes jòniques ni un fris amb escenes en baix relleu de l’Andorra mítica: Bragafolls, Roger Bernat III, etcètera, com si fos el Partenó. Que sigui pràctic i còmode, sobretot. I demanaríem, si pot ser, que no eclipsi el projecte del Museu Nacional, amb el qual es preveu que comparteixi espai, que tots hi cabran. Sí, ja sabem que hi ha molts escèptics, molts que creuen que un museu és un equipament superflu i innecessari, passat de moda. El que passa és que si l’haguessin fet quan tocava, ja no estaríem donant voltes i més voltes a la roda eterna del hàmster.