‘Homo turisticus’

Després de molts anys sense fer unes vacances homologables, hem passat uns dies a casa d’uns amics, a Finlàndia, a Rukatunturi, a l’Ostrobòtnia del Nord, prop del Cercle Polar Àrtic i de la frontera amb Rússia –que ja porta un temps tancada. Hem fet tot el que hi fan els turistes, tot el que la zona t’ofereix: llogar motos de neu, anar a veure una granja de rens, passejar amb bicicletes amb rodes gruixudes per pistes nevades, saunes i jacuzzis, visitar un parell de parcs naturals que hi ha per allà, pujar a dinar al restaurant panoràmic a la part alta de les pistes d’alpí, practicar una mica d’esquí de fons per uns recorreguts espectaculars, provar de pescar en un llac glaçat i consultar tota l’estona els monitors d’aurores boreals, a l’espera que es produeixi el miracle. Guirilàndia. Tot el que hom esperaria del comportament ideal d’un turista cent per cent. No es podia fer gran cosa més –però tot ha estat molt excitant i satisfactori. Ara em puc posar en la pell dels milions de turistes que pugen a Andorra. Els comprenc, m’hi identifico. Soc algú que ve a passar-hi una setmana i em veig relaxat al termolúdic, enfilat al mirador del Roc del Quer i travessant el pont tibetà, de compres a la Shopping Mile, devorant una raclette a peu de pistes, esfereït al Tobotronc, d’excursió a l’Espai Columba i a Casa Areny perquè no sigui dit, per tornar després a casa ple d’aventures, ple de coneixences i amb ganes d’explicar-ho. I és que a tots, quan ens treuen fora de casa, se’ns activa un gen que teníem latent i ens tornem uns Homo turisticus de manual. I és així com funciona el món.