La llum del pare

El pare m’havia dit moltes vegades que el gener de l’any quaranta havia vist una aurora boreal. Deia que aquell va ser un hivern molt fred –el segon de la duríssima postguerra espanyola. Em va traslladar la necessitat vital de veure’n una, ni que sigui un cop –un d’aquells desigs que vols acomplir un cop a la vida, com veure les piràmides, l’ossa en llibertat o balenes al mar obert. No he aconseguit trobar cap referència d’albirament d’aurores boreals per aquí en aquells anys difícils, i ara em pregunto si el que va veure el pare van ser aurores subaurorals, i que són les mateixes que es van poder contemplar l’octubre passat: resplendors d’un color vermell intens, estàtiques, que poden durar molta estona, mentre que les aurores-aurores són mòbils, fugaces i juganeres, generalment de color verd o blau. Però en tots els casos són el producte de tempestes solars i aquest any han estat particularment actives. Ahir em vaig treure l’espina. A la casa on hem estat, vora el llac Rytilampi, estàvem alerta: hi ha aplicacions de mòbil que t’avisen quan la probabilitat d’albirament és alta. A quarts d’onze vam baixar al llac glaçat. Dotze graus sota zero. Era núvol, però la previsió deia que cap a mitjanit les bromes desapareixerien. I van desaparèixer i el cel es va il·luminar i va ballar: cortines de llum que s’encenien i s’apagaven, es definien tènues a l’horitzó i en qüestió de segons formaven arcs, telons, ràfegues, per dibuixar el millor espectacle del món. Queden pendents les piràmides, els ossos i les balenes. Tot arribarà, o no.