Els poetes

Sembla que, de mica a mica, amb moviments quasi geològics, es va animant el procés que portarà al referèndum sobre l’acord d’associació. Ja veurem què diu la veu totpoderosa de Brussel·les –ara a l’abril– sobre si és o no és un acord mixt i quines són les implicacions que això tindria. Sí, és veritat que aquesta variable no ens l’esperàvem, però, què hi farem. De moment, han començat els treballs per definir la normativa del referèndum. No hi ha gaire pràctica: des del constitucional del noranta-tres que no se n’ha fet cap, que això no és com la Confederació Helvètica, on cada dos per tres pregunten als suïssos si les flors dels parterres públics han de ser geranis o bé hortènsies. Aquí, tot molt prudent i embrionari: un esborrany del reglament, la versió u punt zero, una primera repassada a les necessitats i condicionants. No es tractarà, se’ns diu, sobre la pregunta. Però no es pot deixar per a darrera hora. Si és l’aspecte principal, sobre el que pivota tot. Les paraules no són mai neutres ni innòcues. En els referèndums, la pregunta ho és tot. Com t’adreces a l’elector? De vós, de vostè, de tu? Quin serà el verb principal, i en quin temps s’utilitzarà? Hi haurà verbs auxiliars, frases subordinades, complements circumstancials? Més enllà dels experts en lleis, s’imposa la intervenció d’un professional que sigui capaç de generar una pregunta entenedora, precisa, sense ambigüitats ni grisor administrativa i, sobretot, que transmeti amb elegància i decasíl·labs la qüestió que es vol traslladar a la ciutadania. Poetes andorrans, escalfeu, que sortiu.