Namíbia

L’u de desembre farà deu anys que les festes de foc del solstici van ser declarades a Namíbia patrimoni de la humanitat de la UNESCO. Tot va començar amb una visita de l’enyorada Rosa Ferrer a l’alcalde de Boí, Joan Perelada, el novembre del 2011. Els ribagorçans, després de l’èxit de la declaració del seu romànic, buscaven la manera d’obtenir el mateix reconeixement per a les falles. Eren conscients que l’èxit passava, necessàriament, per la incorporació d’Andorra, i que liderés una candidatura transnacional. Va començar llavors un fenomenal viatge per connectar els llocs on es cremaven, baixaven o rodaven falles, haros o brandons per Sant Joan, o la fia-faia hivernal. De Sahún, al Sobrarbe, fins a Bagà, passant per Les i Banhèras, es va dibuixar un Pirineu viu, implicat i capaç de trobar punts de contacte, tot i parlar quatre idiomes diferents. Aquells trajectes ports amunt i ports avall, amb els seus rituals a l’hora d’esmorzar —ous ferrats amb agredolç—, van formar una comunitat que es va retrobar dissabte passat a Montanui, a la banda aragonesa de la Ribagorça, per tractar com donar continuïtat a la germandat del foc. Tot repassant correus, vaig trobar-ne un d’enviat el tres gener del 2013 al Joan Reguant, l’ideòleg de la candidatura, amb la versió gràfica del cronograma que, en un rampell d’inconsciència, havíem dibuixat. Es va complir fil per randa, com una profecia, i deu ser el primer cop a la història que això passa. A la casella del novembre del 2015, una estrella vermella amb lletres blanques proclamava: «el comitè aprova!». I sí que va aprovar, sí.