Les dues portes

Bé, l’ossa hibernant ja es reviscola. Amb les temperatures que s’enfilen i els temeraris ametllers florits, la sang comença a circular amb més alegria. El tam-tam s’escalfa. Sonen noms com a substituts del cap de Govern, la despenalització de l’avortament es posa damunt de la taula amb un representant del Vaticà, i ara esperem veure com entoma Polònia la carpeta associativa andorrana i santmarinenca, en una Europa en estat de xoc pel nou ordre geopolític mundial que vol imposar el president Trump. Total, que estem ben distrets i la qüestió és no avorrir-se mai. Queden els problemes estructurals, intactes, els fantasmes a l’armari. El projecte de país, saber si hi cabrem, què farem l’any que no nevi, la qüestió de l’habitatge. Sobre aquesta trumfa calenta –que no és exclusiva d’Andorra– ha sortit a la palestra una idea de la representant de l’associació de promotors immobiliaris catalana. Sembla que, per norma urbanística, a Barcelona el trenta per cent dels pisos que es construeixin han d’anar destinats a vivenda social. La proposta dels promotors és que hi hagi dues portes als edificis: una per a la gent normal i l’altra per a la gent social.  L’excusa és que els inversors no voldran compartir el mateix espai que els pobres, que les despeses comunitàries seran diferents, etcètera. De fet, no s’inventen res de nou: a l’upper Diagonal sovint hi ha pisos amb accés segregat per al servei, i només és una qüestió de temps que la idea s’escampi pel món civilitzat, Andorra inclosa. Anem dalt d’un carro que va pel pedregar universal.