L’arcàngel

La vida és allò que ens va passant entre examen i examen. Al llarg dels anys travessem tota mena de proves, controls, edictes, avaluacions, tribunals i peritatges, concursos-oposicions, processos de selecció. Tota la resta és matèria accessòria, circumstancial, un simple decorat. Tramoia. El que compta és que ens posin nota, o sigui una percepció, en un equilibri inestable entre la subjectivitat de qui corregeix i la freda escala de nombres (o lletres jerarquitzades). És així. L’home és un mico que jutja i posa nota –bona, dolenta o psè– a d’altres micos. No hi ha cap altre animal que ho faci, i per això deu ser una de les característiques que més ens defineixen com a humans. Un corb pot fer operacions matemàtiques senzilles, els dofins es comuniquen amb sons, les formigues són capaces de formar exèrcits i societats complexes. Però no hi ha cap altra cuca que es dediqui a avaluar el proïsme amb tanta dedicació i empenta com nosaltres. No dic eficàcia, perquè de vegades poden haver-hi conflictes, i sinó que ho preguntin a les víctimes de l’escabetxina dels mestres interins, amb un vuitanta per cent de suspesos. Sempre s’ha dit que al final ja ens suspendrà la vida. Però és que ni així: un cop morts, diuen que sant Miquel ens farà passar per la psicòstasi, el pes de les ànimes, el judici que determinarà la proporció entre virtut i pecat i decidirà si passem a veure sant Pere o ens precipitaren a l’infern. Però sempre hi ha el recurs de dir que, si mai t’envien a les calderes de Pere Botero, és perquè l’arcàngel et tenia mania.