Enfornats

Una cosa bona dels temps en què vivim, que són ben distrets i convulsos, és que entomem amb la màxima indiferència dades que ens haurien de posar els pèls de punta o, si més no, fer-nos adonar que la normalitat en què ens hem instal·lat ho és tot menys normal. Mirem, per exemple, el preu dels pisos d’obra nova, que s’han enfilat a nivells comparables al que va costar el Taj Mahal: en general ho entomem amb cristianíssima resignació i mirant cap a una altra banda, perquè les coses són així i, ves, pobres de nosaltres, no hi podem fer res pel mercat i l’oferta i la demanda. Una altra dada que, si no tinguéssim coses més importants en què fixar-nos, ens cridaria l’atenció és la quantitat descomunal de brossa que cremem cada any al forn de la Comella, com se’ns informava ahir al diari. Ai, aquells anys en què hi havia certa oposició ciutadana, en què es debatia a l’àgora pública amb certa vehemència si els fums que emetia eren perjudicials per a la salut o no –i és que gaire bons no ho deuen ser, tot i els electrofiltres i els catalitzadors. Ara s’hi incineren cinquanta mil tones cada any, tona amunt, tona avall, entre la merda local i la que importem de la Cerdanya. Són moltes però que moltes tones, una dimensió estratosfèrica. Potser no cal ni fer la divisió a veure a quants quilos tocaria per habitant, perquè hauríem de considerar que els milions de turistes que ens visiten i que aguanten l’economia del país no se’n van cap a casa amb la bossa de les escombraries, com es demana que facin els excursionistes a la muntanya. Al foc purificador, que a més encén bombetes. Tot en ordre.