El gonfanó d’Elisava

L’altre dia saltava la notícia: el famós penó de Sant Ot, una peça singularíssima dins de l’art medieval europeu, ha estat retirat de la col·lecció permanent del Museu del Disseny de Barcelona (perdó, del Disseny Hub, en diuen) i ha passat a dormir el son dels justos als dipòsits de reserva. Es veu que no és prou modern ni té el nivell de disseny necessari. La història del penó és trista, en plena consonància amb el destí desgraciat de bona part del patrimoni artístic pirinenc. El penó –que és un gonfanó, una bandera que es duia al combat– és de començament del segle XII i té una misteriosa inscripció brodada: “Elisava me fecit”, que es deu referir a la donant, potser una monja. El va trobar el 1918 Joaquim Folch i Torres en obrir una arqueta gòtica amagada en una absidiola al transsepte sud de la catedral d’Urgell. El va adquirir de seguida la Junta de Museus de Barcelona i, fins que el van traslladar al museu de la plaça de les Glòries, era una de les peces centrals del Museu Tèxtil i de la Indumentària que hi havia al carrer Montcada. Ara ningú no el pot contemplar. Si algun dia veiéssim la quantitat d’obres de primer nivell que pesen figues als magatzems dels museus, ens en faríem creus. Si aquest fos un món normal, hi hauria una política de descentralització i de préstec, per reparar d’alguna manera els desastres d’ara fa un segle i per democratitzar l’accés a la cultura. Per exemple, deixant el penó d’Elisava al Museu Diocesà d’Urgell. Però tots sabem que no serà així, i que el penó-gonfanó correrà el mateix destí que l’Arca de l’Aliança al final de la primera pel·lícula de l’Indiana Jones.