Divendres gras

Hi ha d’haver un cercle a l’infern, el més ample de tots, reservat per als ensopits que no suportem el carnaval i ens en declarem objectors de consciència, malgrat poguem compartir l’alegria de la canalla que té una setmana de vacances pretridentines. Del període que va entre el dijous gras i el dimecres de cendra no ens agrada res: ni la justificació –han de ser uns dies de disbauxa boja per esbravar-nos i preparar-nos per a les set setmanes d’una dura quaresma– ni les manifestacions físiques –les disfresses, la botifarra d’ou, el farcit de carnaval, l’enterrament de la sardina i tot l’etcètera associat, que veiem com una litúrgia antiga, que no té cap sentit i que ha perdut del tot la connexió amb el món de mones en què ens ha tocat viure. Potser això de les carnestoltes tenia alguna justificació al segle quinzè, però ara, definitivament, ja no. És com si encara féssim ordalies o justes amb cavalls i llances, com si visquéssim les set setmanes que falten fins al diumenge de Rams amb la mateixa intensitat d’un Ramadà catòlic, amb els corresponents dejunis, viacrucis, abstinències, bacallà salat i congre més salat encara els divendres. Si volem fer festa, podem fer-ne, tanta com vulguem, sense haver-nos d’acollir a excuses de mal pagadors pròpies de temps obscurantistes i inquisitorials. Hem de ser molts els candidats a cremar, però existim: som una minoria silenciosa de penitents, d’avorrits, d’aixafaguitarres, que veuen un mestre que va a donar classe vestit amb un pijama pelfat i ens posaríem a plorar.