L'especificitat andorrana

Durant els anys 70 del segle passat vaig sentir-ho per primera vegada. En la dècada que va seguir, l’expressió va fer-se més present. Eren els anys d’apropament entre Espanya i mercat comú. A Andor­ra, molts sectors ho veien com una nuvolada anunciant tempesta. Aplicada a l’economia, em costava veure-hi cap altra cosa que no fos un diferencial fiscal a preservar. Una espècie de nebulosa estranya, un calaix de sastre on cap tot. Anys més tard, en el món de l’educació, em va tocar reflexionar-hi de més a prop. Vaig afinar més. Però se’m demanaven accions concretes, no definicions.

L’any passat, vaig tornar-me a trobar cara a cara amb l’especificitat andorrana. Era per a una comunicació a la Universitat d’Estrasburg: Andorra i la Unió Europea. Vaig posar-me en contacte amb distints agents de diferents sectors econòmics andorrans, institucions, forces polítiques. Vaig escoltar, atentament.

L’especificitat andorrana, reiteradament, aflorava. Tanmateix, en demanar que se’n precisés el concepte, no hi havia forma de cenyir-lo de manera clara. Emergia la noció de diferencial fiscal, però sempre es coincidia a afirmar que no s’hi podia limitar, que n’era l’efecte...

Després, he continuat avançant en la pròpia descripció i he arribat a la conclusió força senzilla que l’especificitat andorrana és el lligam privilegiat que els andorrans vam teixir amb el comte d’Urgell quan la revolta de Bragafolls; unió que els Pariatges van mantenir en l’especial relació amb dos Senyors i que el pas dels segles ha anat enfortint al ritme de les mutacions dels estats veïns.

Ara, en el moment que es gesta una nova estructura de l’entorn europeu, cal ser atents, capaços de valorar-ne els canvis, de validar lligams genuïns i privilegiats amb els nous centres de poder, en definitiva, els Senyors; i cal servar viu l’esperit de Bragafolls.