Límits?

“Com més vagis fins a la vora dels teus límits, més els teus límits s’expandiran.” Sàvia sentència de Robin Sharma. Hem estat dissenyats per desconfiar de tot allò que no hem experimentat, de tot el que no hagi passat anteriorment per les nostres mans, pel nostre filtre experimental. D’aquesta forma, el cervell ens protegeix del desconegut, tallant el pas a altres maneres d’interpretar la nostra raó i les nostres conviccions. Durant molts anys, existia la creença que cap és­ser humà podia córrer una milla en quatre minuts, doncs hom pensava que era físicament impossible. Però l’any 1954, en un míting atlètic a Oxford, Roger Bannister va demostrar el contrari quan va ser capaç de fer un registre de 3 minuts i 59 segons. L’atleta, al marge d’una intensa preparació, va visualitzar mentalment el seu triomf amb tanta intensitat, que la seva convicció va transmetre al seu cervell una ordre inequívoca perquè els seus muscles aconseguissin una fita aparentment inaccessible. Quina és la barrera que necessitem saltar per anar més enllà dels nostres límits? Què és allò que a priori ens sembla impossible, però que si tinguéssim la certesa que es pot fer podria canviar la nostra vida? En el moment que som capaços d’arribar a un alt nivell d’autoconeixement i d’autoconsciència, i determinem que el nostre camí és el de la superació personal, una gran força interior ens ajuda a alliberar-nos dels límits que la nostra educació i experiència ens han donat, i ens convertim en capaços de realitzar allò que mai haguéssim pensat que fos possible. El següent pas és la pèrdua de la por al fracàs. No és fàcil saltar quan no saps què t’hi trobaràs en caure, però reconforta saber que el fracàs no existeix, tan sols és una altra cara de l’èxit. Mitjançant el fracàs, guanyem noves experiències i aprenem per seguir saltant. No intentar aconseguir els propòsits per por a no trobar-nos amb l’èxit, és com no viure per por a morir.