Penjats del mòbil

Soc de les que tornen a casa a buscar el mòbil si me l’he deixat, i em penso que formo part d’un alt percentatge de persones que fa el mateix. Aquest acte no només està motivat pel fet d’estar localitzable en cas d’emergència, sinó que el mòbil ja ha esdevingut un aparell indispensable per al dia a dia. Amb ell consultem l’hora, l’agenda, els mails, la llista de la compra, la previsió del temps o la situació dels comptes del banc. Qui més qui menys està en alguna xarxa social que tafaneja diverses vegades al dia. El WhatsApp ja ha passat a ser una de les principals eines de comunicació. I no ens oblidem dels seus grups! Qui no veu augmentar de forma proporcional, per no dir exponencial, el nombre de missatges en funció dels grups de WhatsApp que té? I què faríem sense la càmera de fotos del mòbil? Amb tot això, el mòbil també ens serveix per a fer o rebre trucades, no ens n’oblidem! És obvi que un dels principals beneficis d’aquests aparells és la connectivitat que ens dona. Fins aquí res de nou. Ara bé, aquest dispositiu, que ja sembla indispensable, està alterant les nostres conductes socials i ens està fent cada vegada més dependents, fins i tot causant patologies. Quantes vegades mirem el mòbil per veure si ens han trucat o ens han enviat algun missatge? Si no fas alguna piulada al Twitter al dia o no penges alguna foto a l’Instagram ja no estàs al dia. Si no respons a un WhatsApp en una estona prudencial, l’altre interlocutor ja es posa nerviós, sobretot si veu els dos tics de llegit. En l’entorn laboral, ja pots enviar i contestar a mails de feina estant fora del despatx o fora de l’horari laboral, vacances i festius inclosos. Sembla que ja esdevingui una obligació consultar els mails a tota hora. No m’estranya que a França hagi entrat en vigor una normativa que prohibeix enviar correus de feina fora de l’horari laboral. Ens estem trastocant i, ho confesso, tinc dependència del mòbil. I vostès?