Del poder bancari

Li és familiar el terme inversió estrangera? Ha sentit a parlar de l’obertura econòmica? Segurament la resposta és positiva, ja que s’ha convertit en l’estàndard enarborat el sentiment conforme el remei a tots els nostres mals era obrir les nostres fronteres per tal que aquells que abans deixàvem venir amb comptagotes, vinguessin ara a portar-nos diners, negocis i projectes innovadors. Aquest sentiment ha traspassat les nostres fronteres, la publicitat a l’estació de tren de les tortugues madrilenya ha donat els seus fruits i, la gent, ha vingut. És cert, molta gent s’ha interessat molt pel negoci dels Pirineus, tanmateix, un percentatge molt elevat d’inversors ha vingut i ha marxat sense poder realitzar una inversió, i amb el sentiment de ser una persona non grata al país. Portaven els diners, la il·lusió i moltes vegades fins i tot la família per buscar pis i col·legi, però els hem dit “no”. No ens serveix ni el seu negoci ni el seu projecte ni els seus diners. Ho sentim, marxin per on han vingut, que no els volem. Per què? És senzill. Perquè després de demanar-los als possibles inversors estrangers fins i tot una còpia del document d’identitat de l’àvia del veí del costat de casa seva, els bancs diuen “no”. I aquests marxen amb el seu orgull malmès. No existeix un informe negatiu de la unitat d’intel·ligència financera d’Andorra, ni de la policia, ni de la Interpol, el banc diu “no”, i de fet no necessita ni argumentar-ho.

El significat de la denegació és obvi. Si no disposes d’un compte bancari al país, no pots llogar un pis, ni crear una societat, ni obrir un comerç... En definitiva, no pots viure a Andorra.

Malgrat per tant els esforços legislatius i la pujada d’impostos per no ser un paradís fiscal, a la pràctica, els que encara tenen la clau d’entrada al país són els bancs, ells encara decideixen i controlen les regles del joc i, per tant, alguna cosa està fallant.