Tal com està el pati

D’entre els projectes que hi ha ara en marxa, he de reconèixer que un dels que més m’agrada és el de la construcció de la marca Andorra. Em sembla molt interessant la iniciativa de la CEA d’articular la creació del nation branding. Interessant pel fet de fer-ho, amb els mecanismes ja en marxa, però sobretot com a reacció als moments que viu el país. S’han fet, es fan i caldrà fer encara molts esforços per superar el fet tan devastador i tan poc tangible alhora que és una crisi reputacional de la volada de la generada des del 2015.

Crisi reputacional per cert, reconeguda com a tal per tot l’espectre polític, social i econòmic. Un dels pocs temes en què el consens és absolut. Una altra cosa és atorgar-ne paternitats, maternitats i, sobretot, la responsabilitat. Aquí, divergència absoluta. És innegable que cal saber projectar en la línia desitjada i, sobretot, ser qui comanda el projector. No que ho facin altres per tu. És indispensable i en aquest tema estem fent molt tard. Confio, de veritat, que no pas massa tard.

Em venen ara al cap les consideracions que Antoni Bassas, un dels periodistes que tinc de capçalera, va fer ara fa poc més de mig any amb motiu d’una conferència organitzada a Andbank i que portava per títol Reputació, simulacre i veritat. Va dir, aproximadament, que Andorra, com qualsevol altre país, s’ha de preocupar més del que fa, que no pas del que diuen que fa. No el vull contradir, en cap cas. Hi estic d’acord. És molt més important allò que objectivament pots demostrar com a accions realitzades, que no pas la percepció que es tingui d’aquestes. Cert.

Ara bé, avui en dia, tal com està el pati, amb un univers virtual tan atapeït i amb l’efecte multiplicador que porta aparellat, és impossible que, molt sovint, el que sembla no es confongui amb el que és. Sobretot, quan la intenció és exactament aquesta.