S'emigra per mancances

Només s’emigra, només es deixa enrere la terra on s’ha nascut i crescut quan es considera que hi ha mancances allà on ets i que, aquestes, esdevenen insostenibles. Qui no ho cregui, que ho demani a tots aquells andorrans que durant segles van haver de deixar les valls que els havien vist néixer i créixer per anar, frontera enllà, a buscar on emprendre una vida millor. Qui no ho cregui, que ho demani a tots aquells que, instal·lats avui a Andorra, van deixar la casa, un dia, emprenent camí vers horitzons desconeguts, cercant un món millor. Són tants els exemples palpables que podem pouar a casa nostra sobre la necessitat d’emigrar –crec que no hi ha una sola casa a Andorra on no se’n pugui trobar, com a mínim, un– que no entenc, no puc ni vull entendre, certes actituds que estan aflorant, imitant actituds foranes de mal auguri, que només porten a tancar portes per tancar-les, fruit d’una funesta por sense cap motiu fonamentat. En aquest sentit, vaig considerar deplorable una imatge que va omplir els rotatius ara fa una quinzenada mostrant, en el moment de negociar amb la UE, un pretès front comú dels microestats en contra de l’espai Schengen. Si Andorra, durant el mig segle passat, hagués seguit una tal política migratòria seria, ara, la que és? Sense els immigrants que hi han arrelat, ho seria? Mirem la història familiar de tots i cadascun dels polítics que ens envolten: n’hi ha cap que no sigui fruit d’un mestissatge en la generació de pares o padrins? No puc entendre una tal manera de procedir. Menys encara considerant que és una pèssima forma d’abordar una negociació. Si es creu que l’aplicació de Schengen pot representar un problema per a Andorra, el que cal, al meu modest entendre, és qualificar-lo i quantificar-lo de manera clara, plantejar-ho com a tal i demanar, en contra partida, el compromís de col·laboració i participació, qualificada i quantificada, de la Unió per a resoldre’l.