Els refugiats de Land Art

Ja tenim inaugurada la segona Biennal de Land Art i em comprometo a veure el màxim d’obres d’aquesta meravellosa fusió d’art contemporani amb el paisatge. L’obra que tothom ja haurà vist és la que està situada a la tartera de Carroi i he de reconèixer que m’ha impressionat. D’una banda, per la gran dimensió de la creació que es pot veure de diversos indrets de les parròquies centrals, però també pel terreny en què està realitzada l’obra, tan inestable i dificultós com és la mateixa tartera. I sobretot pel missatge que transmeten aquestes siluetes de lona blanca. Cada vegada que passo per davant d’aquesta obra no puc evitar pensar en el drama dels refugiats, en la crisi humanitària, i em pregunto com és que Andorra encara no ha acollit ni un sol refugiat. Fa més d’un any i mig del compromís del Govern d’acollir-ne vint, però no hi ha manera que arribi el moment. Puc entendre que l’acollida no es pugui fer alegrement d’un dia a l’altre i que requereixi unes legislacions clares sobre l’estatut de refugiat o d’asil polític. És també una evidència que fer venir aquestes persones només es pot fer un cop garantides les necessitats bàsiques, com ara l’allotjament i la manutenció, i amb uns protocols que garanteixin la identitat, la seguretat i la seva bona integració. Però dies que dediquem a resoldre les qüestions legals són dies que els refugiats esperen les ajudes humanitàries en unes condicions desafavorides. Els països que ens envolten també estan lluny de complir les expectatives esperades. No em consola i m’agradaria que el nostre país s’emmirallés en d’altres estats, com el Canadà, on superen amb escreix els seus compromisos i on tenen un bon pla d’acollida de refugiats. Desconec on està ara encallada la situació, però tant de bo que la participació d’Andor­ra en l’ajuda humanitària no es limiti simplement a l’emblema de l’obra Som de Carroi elaborada per un artista que aprofito per a felicitar.