Costa el mateix

Costa el mateix dir bon dia i adeu en entrar i sortir d’un ascensor que no dir res, oi?

De fet, a la llarga ens costarà car fer l’estruç a l’ascensor, ja que mantenir aquesta posició del cap durant tots els viatges cada dia ens pot fer candidats a patir una cervicàlgia que requereixi els serveis d’un fisioterapeuta o d’un osteòpata per corregir la posició columnar. També costa el mateix prémer el botó de l’ascensor d’obrir les portes en lloc del de tancar, oi? Potser ens estalviem la lesió del dit índex per prémer el botó tan ràpid i fort com si no hi hagués un demà per tancar les portes de l’ascensor i poder viatjar sols.

Si aquesta és la vostra pràctica habitual i sou dels que s’han trencat el dit índex, o dels que estan farts d’anar al metge per la tristor, dels que pateixen de mal d’esquena, o simplement dels que coneixen quantes rajoles hi ha al terra de l’ascensor, us convido a provar d’actuar d’una altra manera.

No es tracta d’emular Josep Tomàs i preveure si plourà, nevarà o floriran els ametllers... No hem d’explicar que arribem tard o aviat, si hem dinat bé o si la senyora Ferrusola era la que realment dirigia el clan Pujol. Simplement hem de demostrar tenir una mica d’educació, saludar amb un somriure, desitjar un bon dia, intentar que no es tanquin les portes i donar les gràcies davant els gestos amables de les persones que ens envolten.

Realment és de les poques coses gratuïtes que podem aprofitar i sens dubte ens aportarà i aportarem una energia positiva en començar o finalitzar el dia.

Pel contrari, si no ens veiem amb ànims de tenir ni el més mínim contacte visual, allò del tot recomanable és pujar per les escales, que a més a més de no haver de demostrar tenir educació ens anirà perfecte ara que estem a punt de l’Ultra Trail.

D’opcions, les que vulgueu, però sempre, i parafrasejant Serrat: “Hoy puede ser un gran día, plantéatelo así...”