La teoria dels elefants

Un company de galeres m’explicava l’altre dia la seva peculiar visió de la situació esperpèntica que viu la societat andorrana. Ell la denomina “la teoria dels elefants”.

L’explicació que tota la població andorrana visqui amb incredulitat l’anar i venir dels nostres governants i que això sigui objecte, a més, d’una evolució –també es­per­pèntica– de resignació per part de la població del país, es deu al fet que els andorrans som el que hi ha de més semblant als elefants.

Aquests, quan són petits, és a dir, bebès elefant, els amos maharajàs els lliguen amb un cordill per una de les potes i passen gran part de la seva infantesa mentalitzats que aquell cordill és la barrera entre el seu confinament i la llibertat. Quan els elefants assoleixen l’edat adulta, i per tant, aquell ridícul cordill ja no seria capaç de retenir-los degut a la seva gran mida i el seu potencial, els elefants recorden aquell cordill com un autèntic escull per poder trencar-lo i fugir tranquil·lament, i ni tan sols ho proven.

Doncs bé, això mateix li succeeix a la societat andor­rana, que encara que veu com de malament està la cosa, com ha canviat el seu estatus i el del país, un país amb un potencial enorme el qual no deixa de ser víctima d’una mala gestió política agreujada per moments, que ens ha i ens està portant cap on ens està portant. Sense adonar-nos que anem tots plegats a un car­reró sense sortida on el ric cada dia és més ric i el pobre cada dia més pobre, tot està permès, a veure qui la fa més grossa.

L’ascensor social no s’ha parat, sinó que ja no pot ni posar-se en marxa. Sense cap més contemplació que l’especulació dura i cruel en el seu més ampli sentit de la paraula, la resta de la població es limita a mirar bocabadada una realitat que ens supera de llarg a tots i que superaria de llarg també tots els elefants.