Transport i comunicacions

Andorra és un país enclavat al bell mig dels Pirineus. I creuar-los suposa una dificultat afegida per raons d’orografia i de climatologia. Conseqüentment, un dels reptes més punyents que tenim els andorrans, residents i visitants és resoldre el problema de les comunicacions exteriors de forma segura i eficient. Ara disposem d’una estació d’autobusos, una porta d’entrada dignificada al país pels visitants que optin per aquest mitjà de transport terrestre col·lectiu. En el curs del temps podrem mesurar si la seva idoneïtat haurà estat a l’altura de les esperances dipositades en aquest equipament. A la dècada dels anys vuitanta, el nostre veí del sud va ingressar a la Comunitat Econòmica Europea. Una oportunitat que juntament amb la presència a la CTP (Comunitat de Treball dels Pirineus) podia haver estat el que no va ser: una pedra de toc per implantar la penetració dels Pirineus per Andor­ra amb ferrocarril. Tots sabem que es va obviar aquest conducte, afavorint aquesta via per l’Atlàntic i pel Mediterrani. Mala peça al teler, ja que hom considera que hauria estat el millor transport que Andorra podia somiar. Desconec si aquest desencís va ser per manca d’habilitat negociadora o bé per dèficit de posició dominant. En tot cas, ara per ara entenc malauradament que el ferrocarril és inassolible i inviable. Tot i així, no hem de defugir que Andorra ha d’assolir unes comunicacions internacionals modernes, ràpides i segures com a alternativa i complement al transport ter­restre. Ara vivim immersos en una pluja d’idees en aquesta temàtica, essent la penúltima un avió que sembla que no acaba d’enlairar-se a la Seu d’Urgell. L’última, el transport de viatgers per helicòpter. Aquí sento comprovar que un disseny dels plans de vols d’aproximació i d’enlairament sobre els nuclis habitats no serà mai acceptat per la ciutadania i penso també que la ciutadania acostuma a tenir gairebé sempre la raó.