La tieta i un clic

Ni se m’ha afluixat la pinça, ni aprofito per abocar dimonis personals. Engego. Hi ha una cosa que em preocupa. I molt. Fa temps que hi penso. Recordeu els treballs a l’escola del tipus: “la región de Múrcia” (no era autonomia encara, un té una edat...). L’hermano, amb el pitet immaculat, però amb tant guix a la sotana que semblava blanca, deia que tenies dues setmanes. I t’estressaves. No s’havia inventat encara la paraula, però t’estressaves. Consultaves la Salvat de casa. Calcaves tot el que es podia calcar a la biblioteca, intentaves esprémer el pare, que hi havia anat feia anys per feina, però només recordava com de bé hi va menjar. Demanaves ajut a la xicota del cosí del veí, que era de Iecla. I anaves a ca la tieta. La crac. Soltera, tots suposàvem, perquè no tenia on posar el marit de la mà de llibres que tenia. Ella regirava i sempre trobava un llibre fantàstic, text i fotos, que et feia passar d’un 6 rascat, a tenir al sac (no lligat) un 7,5. I ara? Ara els nostres nanos què farien? Escriurien “Múrcia”. Farien un sol clic i trobarien més dades que nosaltres en set vides. Ni enciclopèdia Salvat. Ni xicota del cosí del veí, ni records gastronòmics del pare. Ni tieta crac. Clic.

Només un clic. Nosaltres, els del treball de l’her­ma­no guixaire, sabíem com havíem suat el 6 raspat (“em té mania, era un 7,5 mínim”). I ara? Ara segur que també es treballa, però diferent. El que em preocupa és si com a societat sabrem trobar l’alternativa a allò que sempre s’ha anomenat la “cultura de l’esforç”. I, sobretot, si sabrem inculcar l’esperit crític necessari a la canalla. Un clic. I un mar de dades. Informació? Segur? El repte actual exigeix discriminar. Què és veritat i què no. Què cal i què no. On me la volen fotre i on no. Que surti a internet vol dir que va a missa? Si ho sabessin fer per al treball de Múrcia, ho sabrien fer per a tot en la vida. I ara és més necessari que mai. Ara és imprescindible.