Parlant, la gent s'entén

Fa unes setmanes escrivia que la política és una activitat i que no s’ha de convertir en una professió. En llegir-me, una bona amiga que comparteix el mateix principi em deia que resulta difícil participar de la vida política, i fins i tot informar-se’n; i que sols existeixen oportunitats reals de debatre’n, de parlar-ne a fons, i de saber-ne quelcom que s’atansi a la realitat, en períodes preelectorals. Em deia que amb l’elecció acaba la comunicació. Crec que la seva percepció és real. I penso que, a banda de poder fer altres consideracions i suggeriments en relació a maneres de fer política diferents que potenciarien una obertura de participació, i a canvis legislatius que de veritat suposarien una major diversificació de representació i un enriquiment de punts de vista, s’imposa dir en primer lloc que una bona comunicació és la mare de la civilització, i que val la pena cultivar-la. Jo soc una profunda convençuda del diàleg i de les concertacions passant per les negociacions franques i obertes. Més encara en un país tan petit com el nostre, on tothom es coneix, i on els interessos generals sembla que no haurien de ser difícils de determinar. I encara més quan és important, en moments difícils com els actuals, fer un front comú dins d’Andorra, amb inspiració i coordinació amb altres petits estats com nosaltres –però sense copiar tal qual, perquè seria de mals alumnes– per continuar fent valer les especificitats andor­ranes, des de la petitesa, la humilitat, però també l’honestedat. Massa vegades es viuen moltes invectives i diatribes en seus polítiques que perillen de fer perdre de vista allò que és essencial: l’interès de tots. Penso que seria millor, previs els corresponents debats, trobar terrenys de consens cap a una bona definició, d’una vegada per totes, del país que volem. Es podrien sovintejar les reunions de poble, que permetrien obrir i mantenir unes bones vies participatives.