Periodisme 'Sálvame'

Els últims anys, els tribunals són una font constant de notícies que omplen els nostres diaris. El periodisme judicial és una especialitat important de l’ofici, un ofici que en cap cas pot tenir la finalitat d’assenyalar o jutjar. Es tracta de col·laborar en el coneixement de la veritat. Aquesta ha de ser sens dubte la tasca d’un professional de la informació. Però aquesta oportunitat, la d’aproximar al lector l’actualitat jurídica del país, s’ha de fer amb el rigor que s’exigeix a tota informació, i inclús major, ja que es refereix a disposicions legals, però sobretot a persones. Un periodisme rigorós i imparcial és del tot bàsic.

Els personatges públics no són aliens a l’acompliment de les lleis i, per tant, la seva actuació, ja sigui dins de l’àmbit públic o de l’esfera privada, està igualment controlada pels òrgans que imparteixen justícia. El problema és que quan aquestes cròniques judicials es redacten sense l’ètica i l’honestedat que ha de regir l’actuació periodística, es converteixen en pamflets polítics que, mitjançant la pretesa veracitat de la redacció d’una crònica d’un afer judicial, s’acarnissen contra els enemics de torn. Aquest periodisme, típic de programes de societat o de premsa rosa dels països veïns, s’ha convertit en una pràctica reincident als nostres diaris, que només indigna qui coneix la realitat, ja que el lector que llegeix un article que sembla contenir tots els elements de fet i de dret d’un cas es forma una opinió del tot contrària a la realitat. Pitjor i indignant és que aquesta distorsió de la realitat sigui realitzada, no ja per un desconeixement de les normes o del contingut del procés, sinó de manera intencionada per aconseguir el favoritisme del partit polític del moment.

Tretze consells, no meus, sinó els que dona per a principiants Bob Eggington, dins dels quals, tal com hem dit, cal destacar el rigor i la imparcialitat.