Vida en parella

Defenso a ultrança la vida en parella com un dels més gratificants camins a la plenitud humana i a la felicitat. Res com compartir un projecte de vida comú sobre la base de l’amor.

Opino que en la vida en parella, la felicitat rau en dues grans idees troncals: la més important es troba en el fet de generar més intensitat en el camí de fer feliç l’altre que la que rebis del teu company o companya en la tasca de fer-te feliç a tu. La segona es basa en el grau d’intensitat en què compartiu i sincronitzeu la vida. Estar aparellat i a la pràctica portar vides distants, poc contribueix a la construcció d’una vida plena. Com més objectius, activitats i aficions es tinguin en comú, més garanties d’augmentar el grau de benestar.

Cal no oblidar-se, però, que la vida en comú no és sempre un camí de roses. De la mateixa manera que no tenim dret a consumir la riquesa sense produir-la, tampoc tenim dret a consumir la felicitat sense produir-la. Estem parlant d’una relació humana intensa, i no he conegut res més difícil que això. Viure en comú exigeix grans dosis d’il·lusió, intenció, dedicació, sacrifici i sobretot perseverança, perseverança i perseverança.

És cert que de tant en tant arriba algun moment en què sembla que es vulgui apagar la flama. És llavors quan cal anar a fer un reintegrament al “compte bancari emocional”, aquell que prèviament has d’haver fet créixer mitjançant la confiança, la tendresa, l’harmonia, l’honestedat, la cortesia, la bondat i el perdó. Si no tens ben nodrit el “compte bancari emocional”, difícil serà vèncer amb garanties d’èxit els moments de crisi, que de ben segur, implacablement algun dia arribaran.

Honoré de Balzac (1799-1850), eminent escriptor francès, va sentenciar: “La vida en parella ha de combatre sense descans un monstre que tot ho devora, el costum.”