L'equilibri territorial

És una assignatura que es mereix treballar-la i mimar-la. Aquest objectiu no es baralla pas amb les especificitats de cada parròquia, ans al contrari. És la visió supranacional davant d’un parroquialisme decadent. Estem lluny dels plantejaments on es practicaven els criteris de repartiment aritmètics gairebé simètrics, els de l’Andorra dels set poliesportius. Uns temps que han esdevingut obsolets i caducs i això està entès i amortitzat. Tot i tenir clars aquests fonaments, estem assistint astorats si algú no hi posa remei a una probable fractura del pal de paller turístic d’Andor­ra. Semblaria que no s’ha respectat el concepte de l’equilibri territorial de les dues estacions agermanades en la marca comercial Grandvalira. Unes inversions públiques imminents semblen afavorir únicament una part d’aquest conjunt emblemàtic en detriment de l’altra i el soci menystingut optaria per la ruptura. El problema principal rau que aquest soci és qui atresora el know how del negoci de l’esquí. Aquesta competència se l’endurà i probablement assistirem a un trossejament de Grandvalira. El nostre desplegament reglamentari disposa d’una eina que utilitzada amb responsabilitat organitzativa i també alliberada d’egoismes corporatius, ajuda a l’equilibri territorial desitjat: els plans d’ordenació i d’urbanisme par­roquials. Tot i que les competències urbanístiques són prerrogativa comunal, Govern hi aportaria la transversalitat en el nou marc competencial que afecta el qui-fa-què–on-i-com-es-paga, acte complicat en un Estat federal. Es tracta d’alliberar espais que ultrapassin els dels necessaris equipaments comunals. Govern, amb visió d’Estat, ha de poder plantar en el territori del comú que pertoqui aquelles estructures que amb criteri d’utilitat pública compensin dèficits socials i econòmics. Lamentablement, les dimensions reduïdes del país i el xoc d’interessos públics i privats ens faran sempre fràgils.