Les set claus
El país que volem
És cada cop més necessari i urgent treballar en la seva definició
En un tema tan sensible com la sanitat, tenim la sort de comptar al país amb excel·lents professionals grans persones, i amb unes instal·lacions que només valorem quan les hem de comparar amb les de fora. Partint d’una participació autoavaluadora, es podria ordenar el sector de tal manera que s’aconseguís, encara més, optimitzar-ne els resultats i millorar-ne les percepcions. Però també, i sobretot, abaratir costos. Ja només desdoblant situacions. Per exemple incidint en polítiques de prevenció de malalties, de millora d’hàbits i de responsabilitat personal de tots els que som pacients potencials, tant pel que fa a actituds de cadascú, com a l’ús de les diferents prestacions sanitàries. Considero valents els oferiments professionals per participar en la definició d’un model amb propostes que recullin, també, i a més dels punts de vista polítics, les diferents sensibilitats professionals. Afrontar de cara les problemàtiques exposant els parers particulars és una manera estratègica d’analitzar les situacions partint d’avaluacions reals que permeten detectar problemes i fer plans de treball amb solucions, així com fer previsions adaptades a les necessitats i a les realitats del país. Tant de bo s’anessin creant plataformes participatives en els molts aspectes que encara manquen definir amb l’objectiu d’anar aixecant el nivell i que les nostres joves generacions, si marxen a treballar fora d’Andorra, no ho facin per obligació, sinó per opció. En l’aspecte sociosanitari, també s’ha de retenir com a objectiu que totes aquelles persones que hagin cotitzat i cotitzen i cotitzaran a la Caixa Andorrana de Seguretat Social puguin tenir les degudes prestacions per malaltia; però també per vellesa, com a contraprestació deguda que no es pot frustrar. I si no és comptant amb la responsabilitat i la implicació de tots, aquestes fites no s’aconseguiran. I no s’han d’assolir augmentant cotitzacions.