Dissolució de Grandvalira

No sé què ens passa a Andorra que no hi ha manera que sumem esforços i que consolidem una bona imatge de país, fent honor a la menció del nostre escut Virtus Unita Fortior. Aquesta opinió és vàlida en molts àmbits, però em centraré en les estacions d’esquí, que és un dels temes d’actualitat o, més ben dit, una de les preocupacions actuals de a molts andorrans. Primer va ser el torn de Vallnord. Recordem que la societat va patir fa uns anys certes tensions entre els seus socis, EMAP i Secnoa, i varen acordar la separació comercial. Sense dissoldre la societat, Ordino-Arcalís, d’un costat, i Pal-Arinsal, d’un altre, van decidir tenir imatges corporatives separades, forfets independents i les seves pròpies gestions. Les dues estacions semblen estar satisfetes dels resultats. Em costa de creure que anar per lliure sigui millor que sumar esforços. Fins i tot cada estació ha dissenyat el seu propi pla director per als pròxims anys, amb filosofies i estratègies completament diferents. Pal-Arinsal preveu unes inversions més modestes i prudents, en canvi Ordino-Arcalís presenta unes importants infraestructures amb un finançament molt incert. El temps ens permetrà veure l’evolució de les dues estacions i la solidesa de la marca Vallnord. I ara apareix la possible dissolució de Nevasa i de la marca Grandvalira. Semblaria que la voluntat de construir una plataforma econòmicament desmesurada i la declaració d’aquesta com a interès nacional serien els motius de les discrepàncies entre els socis. Si la dissolució finalment acaba produint-se, el resultat serà el trencament del domini esquiable més gran dels Pirineus, la nostra millor imatge de les pistes d’esquí andorranes; unes conseqüències perjudicials per al país. Si finalment succeeix, tornarem a tenir un exemple de fracàs en diàlegs, en consensos, en acords, en la suma d’esforços. Anar per separat només pot crear diferències i rivalitats entre les petites estacions.