Economia amb quatre potes

És ben coneguda la quadratura econòmica del cercle de l’Andorra contemporània: comerç, turisme, construcció i banca. El comerç, sobre peus de fang, presenta uns diferencials ben poc atractius comparativament als països de l’entorn. Les pressions fiscals externes ofeguen els nostres productes estrella com, per exemple, el tabac. El retail tradicional tampoc ens ofereix unes grans expectatives de mercat a causa de la manca d’especialització i no ens aporta pas unes novetats prou seductores, probablement perquè els veïns ens han superat en gamma de productes. El turisme d’hivern és el motor de tot l’entramat. La neu fou declarada encertadament patrimoni nacional i no cal dir que aquest producte lidera l’economia, ja que cada campanya estem superant rècords històrics. El trencament imminent de Grandvalira no és una bona notícia. Aquesta marca ha quallat com a empremta atractiva en qualitat i en volum de visitants. El nou horitzó que es dibuixa és una incògnita. La desestacionalització, amb molts intents que es queden en això, tampoc ha triomfat en aquesta assignatura. La construcció, que sempre ha estat un motor econòmic constant, ha patit un daltabaix memorable arran de la crisi del 2008. Avui en dia observem esperançats uns brots verds en aquesta disciplina en la línia de la restauració d’edificis. La banca, elemental per a nodrir el finançament d’empreses i Estat, pateix i més encara haurà de patir una reconversió espectacular, per a ésser competitiva en un mercat on el seu know how tradicional ja no és de rebut amb unes normes emprades i unes pràctiques usuals que els reguladors ja no permetran mai més. En resum, podem aventurar-nos a afirmar, sense cap mena de dubte, que l’economia andorrana haurà de reinventar-se. I aquí, com a actors, hi som tots els que estem, Estat i societat civil. S’haurà d’aportar talent i imaginació, demostrar seguretat jurídica i tot això amb grans dosis d’il·lusió.