Saber dir prou...

No és fàcil, ho juro. De fet, si sabéssim dir prou a temps, probablement baixaria el consum de pastilles que prenem per intentar encobrir o ocultar els nostres neguits i pors, la nostra amargura i, fins i tot, la nostra infelicitat. Si sabéssim dir prou, potser no estaríem treballant en aquell lloc que ens fa fàstic, amb aquell cap nascut per fer-nos la vida impossible. Si sabéssim dir prou, potser ens envoltaríem d’un entorn agradable, i finalitzaríem el dia amb un sentiment de dolçor, amb la satisfacció d’haver fet allò que desitjàvem. Però sobretot... Ai si sabéssim dir prou a aquelles persones tòxiques que per alguna raó desconeguda, ja siguin vincles familiars o del cor, ens tenen enganxats. Ens repetim mil vegades que no tornarà a passar, que no ho consentirem, marquem el nostre límit, però finalment acabem manipulats i sotmesos al xantatge emocional devastador que ens anul·la. No es tracta, però, de dir sempre que no a tot allò que no ens agrada, sinó que hem d’aconseguir trobar un equilibri entre el que volem o necessitem i les necessitats o desitjos dels altres. Aquesta és la clau que molts denominen assertivitat i que per a moltes persones constitueix la base de la felicitat, la pau amb un mateix. No penseu que la columna d’avui és un preludi d’aquests llibres d’autoajuda i reafirmació que estan tan de moda ara, simplement es tracta de convidar a fer una reflexió individual dels aspectes de la vida en els quals, tot i que volem dir que no, no vull, no m’agrada, acabem fent el contrari. És curiós, ens escudarem en raons de tota mena, sobretot motius econòmics o sentimentals. Ens resistirem a canviar i a estalviar-nos les situacions incòmodes (de vegades complicades, tot s’ha de dir) que es poden generar, però no us enganyeu, abans o després, la ràbia, el dolor o la frustració acabaran esclatant per dins i tot allò que ens vam empassar sense que ens agradés sortirà a la superfície en forma de malalties, de sentiments de tristesa o fins i tot d’instints assassins.