El carril bici

Diuen que la política és l’art de fer possible l’impossible; jo no ho penso. Per a mi la política és la ciència i l’art de tractar de l’organització i administració d’un territori en sintonia amb un pla anomenat programa, aquest avalat per una part representativa de la ciutadania d’aquest territori. Diuen que a Andorra hi ha polítics de laboratori. Aquests generen molt sovint algunes produccions per a confondre el personal i engeguen en roda lliure idees de laboratori, sense haver comprovat els efectes secundaris i contraindicacions. És demagògia pura i simple. La penúltima iniciativa és el màgic carril bici que fins i tot solucionaria el greu i patit problema de la circulació viària. El carril bici seria la medicina miracle, el fàrmac tan esperat, el must, el rien ne va plus. Potser caldria introduir dins de la formulació un manual pràctic de geometria en 3D. Així, amb una simple lectura, el savi de torn, abans del primer cop de pedal s’adonaria que el carrer ja és prou estret per xuclar el flux de vehicles a les hores punta i avortaria de sobte l’invent. La presència de forts pendents dels carrers de l’entorn comportaria, tanmateix, un paràmetre suplementari que reforçaria la tesi del coitus interruptus. Imagino fàcilment que si es realitza una enquesta ciutadana seriosa, amb un mostreig representatiu, sobre els hàbits de la població en la utilització de la bicicleta per a desplaçaments urbans i interurbans, evidenciaria que l’habilitació d’un carril bici representaria un element decoratiu, demagògic i poca cosa més. Tot i haver esmentat aquestes consideracions, aquest capritx ha estat implantat a Andorra, fins i tot amb rang de reglament. És desolador veure uns carrils bici deserts, amb traçats discontinus, interrupcions sobtades i sense connexions fefaents. Deixem, però, experimentar amb total llibertat, la llibertat de l’artista i del creador, amb la demagògia que el caracteritza.