Cultura o, millor, cultures

Ens diuen els diccionaris que la paraula cultura, en el seu primer sentit, significa: “conreu de la terra” i, per extensió: “conreu dels coneixements i de les facultats de l’home”. És evident que el mot fa sempre referència a l’activitat humana, sigui aquesta d’ordre físic o mental. Tanmateix, vist que l’activitat de l’home en ambdós camps és múltiple i complexa, potser convindria més parlar de cultures més que no pas de cultura, com se sol fer en general, i massa sovint amb una gran c encapçalant. De fet, quan s’utilitza amb majúscula i amb l’article definit davant, sense, a més, precisar de què s’està parlant concretament –la Cultura– cal parar l’orella i molt, molt atentament. De manera subtil, conscient o no, s’està procedint a una generalització i, conseqüentment, a una reducció que es presenta i es pretén imposar com a regla universal. Generació, inici segur, de conflicte més o menys important. “Un home sense cultura és com una zebra sense franges”, glosa un proverbi africà. I, efectivament, un home sense cultura no és Home de la mateixa manera que una zebra sense les franges no és una zebra. Però cap zebra te les mateixes franges. Així mateix, és tant obra de l’home la pau com ho és la guerra. I existeix una cultura de la pau com existeix una cultura de la guer­ra; una cultura de l’odi com una cultura de la convivència; una cultura democràtica com una cultura dictatorial... Potser el que caldria seria modular la definició del concepte però és evident que és difícil arribar a acords unànimes i globals. La Unesco va intentar-ho el 1982 i no és gens evident que l’acord al qual es va arribar no sigui generador de conflicte.

Possiblement una de les dificultats que presideixi tot ministeri de Cultura sigui la polisèmia de l’apel·latiu, en particular si no es tenen les coses gaire clares i es pretén imposar des dels poders públics La Cultura com a abstracció ministerial total.