Els nens amb discapacitats

L’altre dia una mare m’explicava que volia una educació digna per al seu fill, “vull que el meu fill arribi allà on ell pugui i vulgui arribar” em deia, com qualsevol altre nen. Els nens amb diversitat funcional no entenen d’obstacles, quan són molt petits no s’adonen de les seves limitacions i molts inclús creuen que és una situació passatgera, temporal, i viuen amb l’esperança de poder caminar quan siguin grans, estudiar, viure igual que la resta dels altres nens. Tot i que els costa veure un canvi al seu entorn, com ara l’empatia i la sensibilització d’una societat envers ells quan han de fer servir un lavabo adaptat i està ocupat per la persona de torn que no sap –o no vol entendre– que els lavabos adaptats no són un luxe per a ells, sinó una necessitat, així com una llarga llista de necessitats imperioses per fer de la seva vida, una vida digna com la de qualsevol altre ésser humà. Només demanen allò al que tenen dret: inclusió social i educativa, l’eliminació de bar­reres arquitectòniques, que la societat s’involucri per eliminar tots els obstacles amb els quals han de lluitar diàriament. Aquests nens han de tenir les mateixes oportunitats, així com recursos per aconseguir-ho. Des d’aquesta plataforma que em dona el Diari d’Andorra els vull dir com a persona amb mobilitat reduïda i totalment entregada en la defensa dels drets del col·lectiu que represento, que el compromís des del ministeri d’Afers Socials i Ocupació, així com el ministeri d’Educació, hi és, i l’avanç és força important i significatiu, ens escolten quan fem sentir la nostra veu i estem vivint moments i moviments molt importants a nivell legislatiu. Per tant deixem fer la feina i anem fent camí tots plegats, ja que la societat també té un paper molt important a jugar, la de no crear marginació, ells viuen entre nosaltres i la responsabilitat, l’ajuda i la crida a la solidaritat, ha de començar per les persones que tenim més a prop, i els ben asseguro que ens necessiten.