El jazz retrobat

El passat setze de juny vaig tenir una de les alegries més grans dels darrers mesos. El Diari d’Andorra anunciava que el comú d’Escaldes-Engordany reflotava el llegendari Festival de Jazz després d’una aturada de tretze anys. Pocs minuts em van faltar per enviar un missatge de felicitació a l’Anna Garcia, directora de Cultura del comú. Quins grans moments vàrem viure amb Tete Montoliu, B. B. King, Chick Corea, Stran Getz, George Benson, Dizzy Gillespie, Michel Camilo, Ray Barreto, Tito Puente, Mile Davis i tantes altres grans figures de primer nivell del jazz internacional. Quin luxe per a Andorra haver-los tingut entre nosaltres, i quina llàstima haver deixat perdre durant tants anys aquest fabulós esdeveniment musical i cultural. En aquest període de buit jazzístic a Andorra, sempre he pensat com era possible que Montreux, amb una població de 26.000 habitats i una freqüentació turística molt inferior a la d’Andorra, hagi estat capaç de mantenir i potenciar el seu Festival de Jazz des del 1967 fins avui, que Vitoria-Gasteiz porti ja 41 edicions de forma ininterrompuda, o fins i tot San Javier, amb menys habitants i menys turisme que Andorra, vagi ja per la 20a edició. Per què Andorra no va ser capaç de seguir endavant amb aquest magnífic esdeveniment com un dels grans reclams turístics del país? La resposta que sempre rebo és que era molt car, i amb la crisi… I jo em pregunto: com ho han fet els altres per batre rècords d’assistència any rere any si també han viscut la mateixa recessió? Serà una qüestió de fer-ho rendible amb reclam i promoció fora de les nostres fronteres? El Cirque du Soleil ho ha aconseguit. Potser cal la implicació del Govern? Per reflexionar. Però ara és moment de mirar endavant i felicitar el comú d’Escaldes-Engordany per la iniciativa d’haver-lo recuperat, i desitjar que segueixi viu durant molts anys. Jo, en l’exquisit concert de Madeleine Peyroux, em vaig emocionar en veure lluir de nou el fantàstic neó del fons de l’escenari, quina alegria!