Jugarem a estimar-nos

(Ishmael, grumet a la caça de Moby-Dick)

No vull que els vents del sud sobiranistes, totalment legítims, des del meu humil punt de vista d’observador estranger i neutral, trenquin al pic de Carroi i esquitxin a ràfegues l’edifici Administratiu, penetrant impunement i irresistiblement per les escletxes de les finestres i deixin una atmosfera colonial i predisposada a la submissió. No vull que Andorra, el meu país, sigui utilitzat astutament pel Govern català com a plataforma instrumental i reivindicativa de les seves dèries, misèries i reivindicacions. No vull que se’ns compri amb coartades tal com el nexe de la llengua comuna, la similitud cultural, la proximitat geogràfica, els corrents migratoris i els intercanvis comercials. No vull caure en una conspiració estratègica subtil que es concreti ofegant la nostra especificitat i realitat andor­rana.

No vull reviure quan Artur Mas, aleshores factòtum al govern de la Generalitat, en un intent unilateral d’apropiació indeguda, es despenja amb la proposició indecent d’adulteració de l’esport andorrà, la d’anar conjuntament a les competicions esportives sota la mateixa bandera. Una bandera comuna, però quina bandera? No vull que de forma unilateral se’ns inclogui de facto en un ens estrany anomenat “Confederació catalana”, acció promocionada a Andorra per un exjutge i redactor de la Constitució de Catalunya.

Entenc, no obstant això, que cal cultivar unes relacions de bon veïnatge amb les comarques i regions limítrofes, fins i tot és important que aprofitem les sinergies i compartim competències, instal·lacions i serveis posant-ho a l’abast per a fruir-ne conjuntament. La línia vermella és la de la so- birania, i mentre esperem expectants l’anunciat xoc de trens de la tardor, jugarem a estimar-nos.