Estiu, temps de vacances

Sembla cosa establerta, natural, que l’estiu és temps de vacances. Fins i tot qui no en fa sembla tenir-ho assumit. De fet, només passat Nadal i Reis, la publicitat girant al tomb de la moda d’estiu no permet pas que ens n’oblidem. Som conscients que això que sembla tan natural, en realitat, és un concepte que no té ni cent anys d’existència? Som conscients que va tractar-se d’una manera de posar remei als greus problemes socials provocats per la revolució industrial que va capgirar el mercat del treball? Cert és que aconseguir-ho no va pas ser bufar i fer ampolles. Va ser el resultat d’aferrissades mobilitzacions i enfrontaments socials; de prop de mig segle de conflictes més o menys encoberts però, sobretot, d’una presa de consciència cada vegada més clara del que estava passant. Van ser necessàries una esgar­rifosa Guerra Mundial i una crisi financera sense precedent abans no es van començar a imaginar veritables solucions. L’any 1919, a França, la llei del 3 per 8 (8 hores de treball, 8 de lleure, 8 de repòs), intentant reduir la taxa d’atur, obria un camí de reforma que va resultar força pedregós fins arribar a la proposta del Front Popular, l’any 1936. Les vacances, amb totes les variants possibles que avui coneixem –en particular al que se sol anomenar món occidental– són fruit, essencialment, d’aquells primers quinze dies de vacances pagades instaurats aquell any. Curiós que no se n’hagi sabut (o volgut) treure exemple, del passat, per evitar el desgavell social que ha generat i continua generant, ara, la revolució digital. Potser estem esperant una guerra encara més deshumanitzada que les anteriors abans de considerar la possibilitat de cercar solucions alternatives, viables, a començar per la redistribució del treball? Per què no provar-ho amb un model semblant al del 3 per 8 amb els ingredients adequats? Potser cal només trobar l’agència publicitària idònia que n’ajusti els components?