Interventors independents

La figura de l’interventor és de cabdal importància en la nostra societat. És aquella figura que té la responsabilitat de ser el director de la comptabilitat pública, realitzar controls perquè les despeses i ingressos compleixin la legalitat vigent i siguin oportuns econòmicament i financerament. A part, també poden realitzar funcions d’estudi i assessorament que els pugui encomanar l’entitat en la qual estiguin contractats.

Aquesta figura de cabdal importància, en el cas de l’executiu està nomenada pel cap de Govern a proposta del ministre de Finances (i als comuns pel cònsol) per temps indefinit sense perjudici de la possibilitat de dimissió o cessament.

En aquest punt és on apareix un punt en el qual es podria reflexionar per analitzar si es pot millorar el funcionament de la figura de l’interventor, així com la seva independència.

L’interventor, com hem dit anteriorment, entre les seves funcions té la de fiscalitzar o controlar que tot es faci d’acord amb la legalitat vigent, amb l’obligació d’advertir si la liquidació de les despeses o ingressos s’està executant i compleix o incompleix algun precepte legal. Com podem observar, aquesta relació pot generar potencialment diferències d’opinió entre la figura política i la de l’interventor.

La pregunta que cal fer-se és si es pot millorar el model. En el model actual, les persones a les quals ha de controlar l’interventor són les mateixes que l’han de nomenar i tenen la potestat de destituir-lo.

Podríem proposar un model alternatiu en el qual, per exemple, el Consell General aprovés el nomenament dels interventors, a proposta del Govern i dels comuns, però reservant-se el dret de cessar els interventors exclusivament al Consell General.

Els dos models tenen avantatges i inconvenients, però sembla que el segon podria enfortir la figura de l’inter­ventor.

*Vladimirs Fernàndez, Soci de Crowe Horwarth