Ho saben. I se'ls en refot

Divendres, 19 h. Sec a escriure i sé que hauria d’agafar el llibre o veure una pel·lícula. Però escriure, ara, no. Ni seré original, ni pretenc ser-ho. Un sacseig tan bèstia com el viscut aquests darrers dies mostra el pitjor i el millor de l’ésser humà. Del millor, poc cal insistir. L’actuació, més enllà del deure professional, de les forces de seguretat. Només ho recordem (potser sortosament) quan cal, però és imprescindible dir-ho. I la reacció ciutadana solidària. De tota mena. Repartiment d’aigua als embussos a les sortides de Barcelona, viatges de franc en taxis i nits d’hotel o en habitatges particulars. Gent que s’oferia a fer de traductor als hospitals, donació de sang a dojo, professionals sanitaris de vacances tapant hemorràgies, etc. Actes anònims. Valuosos. Milers. Molt emocionant. Com el crit “No tenim por”. Pel que fa al pitjor, més enllà dels covards actes terroristes, hem patit altres accions vomitives. I evitables. I cal dir prou. Com a professional d’això de comunicar no entenc la morbositat a canvi de. No tot s’hi val per un share. Periodistes amb anys de car­retera han perdut tot el crèdit. Ordenant publicacions o decidint quines imatges anaven a pantalla, tot i el que deien els mossos. Ells ho saben quan es miren al mirall. Ho saben. I se’ls en refot. Segon. Només em referiré a una piulada de la tarda de dijous. Venia a dir: “Si no et tremola el pols per enregistrar segons quines imatges, deixa el mòbil i tampoc et tremolarà per agafar la mà dels ferits a terra de la Rambla.” No cal dir més. I tercer. Aprofitar una desgràcia per viralitzar l’horror, fer befa o voler fer bullir l’olla de forma intencionada, no té nom. Com l’imbècil integral que va dir a Twitter, just després de l’atropellament, que calia estar tranquils, ja que eren catalans, no eren persones. I només és un exemple. Vosaltres sou uns malparits. El problema, per a la resta del món, és que ho sabeu i us agrada.