Preu i qualitat consonants

Aquest agost hem pogut comprovar que el Principat d’Andorra ha estat molt concorregut, i així s’ha destacat en diverses notícies. Però també s’han pogut verificar vendes al públic d’estades en pensió completa en hotels de suposada important categoria a 35 € –absolutament tot inclòs– i règims d’allotjament i esmorzar per 15,95 €; entre altres ofertes i oportunitats oportunistes. Penso que haurem de convenir que aquests preus, un 15 d’agost, només es troben en indrets amb poc atractiu –si no és pel preu barat– i contribueixen a massificar, però també a desqualificar. I quan hom verifica que es publiquen en mitjans que financem entre tots, no es pot si no constatar que tot plegat és un comble que, si no corregim, no ens pot portar pel bon camí. Més encara si hi afegim anuncis espectaculars d’esdeveniments gratuïts, oblidant el principi que tot ésser humà té, de no donar valor a allò que se li proposa sense cost. En aquestes condicions, ja ni tan sols es pot dir que l’economia de mercat, centrada en la llei de l’oferta i de demanda, és l’únic criteri que regeix l’oferta hotelera, i en general turística, andorrana. Perquè s’instauren actituds, de manera més o menys activa, que encaminen cap als preus baixos. I és sabut que allò excessivament barat de cap manera pot proporcionar ni qualitat, ni satisfacció. Cal replantejar-se les polítiques de rifes i de gratuïtats. Ara que sembla que s’albira certa sortida d’anys de crisi, seria moment de posar-se reptes, no només de perfeccionar productes, sinó també de millorar serveis, atencions i imatges, tot pujant nivells; i evidentment fent-los pagar a preus correctes i adequats. Al respecte, crec que una intervenció que fixés i publiqués preus hotelers mínims, per categories i dates, prèvies les concertacions oportunes, però d’una manera definitiva i seriosa, seria benvinguda; i contribuiria força a sanejar i a aixecar la imatge i l’economia del país.