Nata, de la casa Milan

Aquests últims dies hi ha hagut dues situacions que m’han fet pensar molt. Una, de caire conjuntural. El debat d’orientació política. El darrer de l’actual cap, segons va dir. Ja hi haurà temps per fer-hi les voltes que calgui. L’últim del senyor Martí, però... falten molts mesos (oi?) per a les pròximes legislatives? Passo pàgina. Em poso davant l’ordinador quan l’oposició, dijous, replica el discurs del cap i comença el debat en si. Escolto amb atenció, tot i que continuo tocant el piano.

El segon aspecte té a veure amb un fet repetitiu. L’inici del curs escolar. Primer dilluns després de Meritxell. Tot recomença. Vaig cap aquí, tot i que en forma d’excusa per deixar anar una mena de mea culpa, que estic segur que molta gent de la meva quinta hi podrà estar d’acord. Hi estic sensibilitzat, ja que la meva germana és mestra. Amb canalla molt petita i una trajectòria llarga. Una gran mestra, si em permeteu la llicència nepòtica. Em deixo anar. La goma Nata. La fantàstica goma d’esborrar Nata de la casa Milan. Una icona. Un tòtem. No sé si encara belluga. Quan jo anava a estudi era una mena de pal de paller. Quina olor més fantàstica. Et feia oblidar que estaves al col·le. Una mena de llimbs poc definits, encara que l’animal de la classe hi feia queixalades per demostrar que era molt bona. Quins records. Deia abans mea culpa, ja que ha passat molt de temps fins que m’he adonat que els pares tenien tota la raó. Quants cops no heu escoltat: “Quan tinguis fills ja en parlarem.” I tenien tota la raó. Ho dic ara. Tard, però ho reconec. Una gran part de les reflexions que em feien els pares ara les trasllado al meu fill. Amb les matisacions òbvies. Dels vuitantes als dos mil i escaig. Sí. Però vàlides. “Ensenyaràs al teu pare a tenir fills”, em deia el pare. I ara m’ho puc escoltar a mi mateix. Ell era un savi. Jo no ho soc. Només copio. Una mena de playback paternofilial. És el que hi ha.