Un segon

Tot pot canviar en centèsimes, mil·lèsimes de segon. Convertir-se la vida en il·lusió o en un malson. Passar de la vida a la mort. Estimar o odiar. Desitjar o rebutjar. Sembla que no ens adonem que estem de pas, que som fruit de l’atzar, del destí. Un destí de vegades maleït, cruel, amb nosaltres i amb els que estimem. Som vulnerables físicament i mentalment. De fet no som més que petites pigues en un univers immens. Per què ens entestem a complicar-lo tot? A no dir el que sentim o a no fer el que realment volem fer?

Tot és més senzill del que creiem, perquè la majoria de problemes que ens envolten són poc importants, però no ens n’adonem fins que sentim que no podem tornar a fer una abraçada, o dir t’estimo a algú una vegada més. Puta malaltia. Maleït accident. Puta mort. Contra això sí que no hi ha remei, no podem fer-hi res. Tant de bo haguéssim sabut que tot acabaria tan ràpid, que la vida no és per sempre, que no cal esperar, que no cal tenir tantes coses i que la felicitat no és aconseguir-les, sinó el camí per fer-ho.

Tot és relatiu, és clar, de vegades trobem que cada cosa petita a la nostra vida és un fet important, però cal mesurar les reaccions. Intentar sentir en la seva justa mesura, i tenir maldecaps i sentiments negatius per coses que realment valguin la pena. Cal aixecar-se cada dia com si fos l’últim, o si més no el penúltim, de la nostra vida. Gaudir de les petites coses que ens envolten, que podem tocar, olorar o sentir. Desconnectar de tot i de tots, ésser al nostre present, mai es tornarà a repetir el dia d’avui.

Somriure, tancar els ulls i recordar bons moments, moments especials, éssers estimats. No us esteu de res, feu, estimeu, ploreu, rieu, crideu, camineu sota la pluja, mireu les estrelles, VIVIU... en una paraula, així, en majúscules, sense demanar permís a ningú. Quant temps és per sempre? De vegades només un segon, com li respon el conill blanc a Alícia.