La memòria és molt feble

Els que em coneixen saben que no soc mitòman. Tirant a gens. Però els mateixos saben que quan escolto qualsevol tema de Joan Manuel Serrat, estigui fent el que estigui fent, m’aturo un instant i, de forma inapreciable, aixeco les celles i noto com es mouen les orelles cap al so. Forma part del meu recorregut vital. Ha estat així sempre, des que recordo. L’he vist actuar moltíssims cops i he anat seguint, primer a casa dels pares i després ja a la meva, allò dels vint anys, després allò dels ara fa vint anys que tinc vint anys i tot el que ha volgut explicar-nos, fins a més que triplicar, com fa ara, el compte inicial. El dar­rer cop, al Centre de Congressos d’Andorra la Vella, el maig de fa dos anys. Des de fa dies sé que, sí o sí, hauré de fer la columna sobre el mestre. Just des del moment en què ell, sabent perfectament tot el que li cauria a sobre, sobretot des de casa seva, va dir el que va dir sobre l’1-O. La seva opinió. El seu posicionament. Lliure. Digui el que digui. Igual de lliure que la llibertat d’expressió que reclamen els que li han dit de tot menys maco. I no ha de ser pas el meu. La memòria és feble, molt feble, i tramposa sovint.

Fa pocs dies, un dels col·laboradors savis amb qui faig feina em deia que, a causa de l’allau d’infopinió que està sent estudiat científicament, el més segur és que faríem implosió ben aviat. Per excés. De les dues coses. No conec en persona Jordi Évole, però sí que sé que és una persona amb talent, molt de talent. També sé que ell és ell. Sempre igual. Estil propi. Punyent. Incisiu. Quan té al davant la vicepresidenta espanyola o l’excomissari Villarejo, i es parla de les clavegueres de l’estat, o quan té el president de la Generalitat i es parla del dia d’avui. El que no val és, com en el cas del mestre Ser­rat, tenir la memòria feble, molt feble. I només aplaudir la lliure expressió quan aquesta expressió, casualment, coincideix amb la meva.